Té 97 anys i cada cop que obre l’àlbum de fotos li venen un munt de records. Té molt present el 14 de setembre del 1948. Amb el seu timbal va participar en la primera actuació dels Castellers de Vilafranca, que van fer a Sant Cugat Sesgarrigues, a l’Alt Penedès.
«Recordo que els de Vilafranca buscaven un timbaler, perquè el que tenien treballava en una fàbrica i no li deixaven fer festa. Jo em vaig prestar per fer de timbaler», explica en Jaume Esteve Oliva.
«De tots els que hi vam anar, l’únic que queda viu soc jo.»
«En acabar, ens van convidar a un arròs que era molt bo», explica. «Llavors encara hi havia gana, el 48, i va ser una meravella».
En Jaume Esteve Oliva, conegut com el Casalta en el món casteller, passa pàgines i pàgines plenes de fotografies, la major part en blanc i negre. Somriu, s’emociona i reviu aquells moments que fa dècades van quedar immortalitzats en un negatiu.
De cop s’aixeca i amb el seu permanent somriure travessa el menjador de casa. A poc a poc, sense pressa i sense bastó. Ens demana que el seguim. Ens vol ensenyar el seu taller, on omple les hores fent maquetes de cases i pessebres amb fusta i on també encara practica amb el seu timbal. Agafa les baquetes i comença a tocar.
«Els canells ja no em van tan bé. El redoble em costa més que fa un temps però… Són 97 anys, què vull demanar més?»
Els redobles que acaba de fer podrien correspondre, perfectament, als que se senten a plaça durant qualsevol jornada castellera.
Ens torna a mostrar un dels seus somriures i llavors ens confessa un dels seus secrets més ben guardats. Va formar part d’un grup de castellers que van anar a visitar Pau Casals durant el seu exili a Prada de Conflent.
Van haver de buscar moltes excuses per aconseguir burlar les autoritats franquistes i obtenir el permís per poder travessar la frontera francesa, però a última hora no tot va sortir segons el previst: «El pla era anar-lo a veure en un concert i després fer davant seu un pilar de cinc. Jo era allà, preparat amb el meu timbal, i de cop em va caure a terra i es va trencar la pell.»
«Vaig agafar una enrabiada tan grossa que el timbal va quedar oblidat en un traster durant 25 anys!»
En Jaume tornarà a tocar
Ens traslladem a Cal Figarot, el local dels Castellers de Vilafranca. Allà els verds fa mesos que estan preparant un acte commemoratiu per celebrar el 75è aniversari de la colla al Gran Teatre del Liceu. I serà una jornada castellera molt especial. En Jaume tornarà a tocar envoltat de grallers i timbalers mentre els verds descarreguen castells de 9.
En Carles Mata París, un dels membres de la comissió pel 75è aniversari dels Castellers de Vilafranca, ens rep a la porta. Una breu salutació i tots dos marxen de bracet cap a l’ascensor. Pugen a la segona planta, on els verds tenen exposats els trofeus que han guanyat al llarg de la seva història. Una història que queda reflectida en diversos plafons.
Parlen i també intercanvien alguns detalls dels preparatius per al gran dia. En Carles s’emociona en tenir al davant una llegenda viva com és en Jaume.
«Que una persona amb 97 anys pugui venir i tocar el timbal amb nosaltres com ho va fer fa 75 anys… No té preu, això no té preu.»
Llavors ens traslladem de nou a la planta baixa. A una sala molt gran on hi ha un projector i veiem tot un seguit de vídeos sobre les actuacions dels Castellers de Vilafranca.
Són molt útils per a en Jaume perquè ja fa molts anys que no va a plaça perquè no pot estar gaire estona dret. Li serveixen per recordar i també per actualitzar-se una mica, i és que els castells de finals dels anys 40 del segle passat amb els d’ara no tenen res a veure. Això sí, el toc de timbal és el mateix.
En Jaume s’ho pren com un repte. Practica una estona més amb el seu timbal mentre els verds fan un castell de gamma extra a la pantalla. S’asseu. Les emocions li surten a flor de pell com si fos a plaça, aquella plaça de fa 75 anys. Amb llàgrimes als ulls, ens regala una frase…
«Aquestes abraçades, aquesta cosa que surt de dintre, aquesta alegria tan gran… No existeixen paraules. Visca els castells!!!»