Matthew Tree va passar dels 14 als 20 anys bevent cervesa cada dia per calmar-se. Tenia un trastorn obsessiu sense saber-ho: tenia unes pors al cap que per a ell eren «absolutament absurdes i ridícules», però alhora «molt reals». Explica que vivia una «doble vida», ja que davant d’amics i familiars intentava fingir que era una persona completament normal, però pel seu cervell cada dia passaven aquesta mena de pensaments.
«Davant d’amics i familiars tens moltes ganes de semblar absolutament normal. No vols que vegin que tot això està passant pel teu cervell.»
Aquesta rutina es va acabar als 20 anys. Una nit va tenir una crisi nerviosa i va anar directament a buscar els seus pares per dir-los que necessitava un psiquiatre. Un cop va haver explicat tot el que li passava, li van diagnosticar un trastorn obsessiu. Tree explica que, fins aleshores, mai havia sentit parlar d’aquest tipus de trastorns i que saber que això tenia un nom el va fer sentir molt bé, tot i sentir-se autoenganyat per haver-ho amagat durant tants anys.
La millor teràpia, la de grup
El tractament per recuperar-se d’aquest trastorn va passar per prendre diversos ansiolítics, però també per les teràpies de grup. Segons Tree, el millor tipus de teràpia per tractar aquests casos. Explica que al principi va ser dur, i que no se sincerava en les sessions, però que a poc a poc es va anar obrint i que va anar millorant. Diu que viure amb un trastorn obsessiu «és un infern» i que no ho desitja ni al seu pitjor enemic:
«No desitjaria que el meu pitjor enemic tingués un trastorn obsessiu.»

Per a ell el punt d’inflexió va ser durant la segona sessió. Sempre havia pensat que les pors li venien per factors externs, però a teràpia li van explicar que era el seu propi cervell el que ho generava per no haver d’enfrontar-se a la realitat del seu entorn.
Donar a conèixer els TOCs
Viure aquesta experiència el va marcar i va voler plasmar-la en un llibre per donar a conèixer els TOCs. Ho va fer en l’autobiografia «Memòries», que va sortir l’any 2004, un any en què encara hi havia molt d’estigma sobre el tema. Tot i això, explica que està content, ja que un lector se li va acostar per dir-li que ell també havia patit exactament el mateix.
A més d’aquesta autobiografia, Matthew Tree també va participar amb un relat propi al llibre de La Marató de l’any 2008, dedicat a la salut mental.