Les dades del padró municipal assenyalen que gairebé 46.000 persones de nacionalitat italiana viuen a Barcelona, el doble del grup que ve després, que és el colombià. La raó per la qual els italians encapçalen el rànquing l’hem de buscar, però, en un altre col·lectiu.
Els 40.000 argentins
Si ens fixem en el lloc de naixement dels estrangers empadronats a la capital catalana, el col·lectiu més nombrós ja no ve d’Itàlia, sinó de l’Argentina. I, creuant dades, veiem que, dels més de 40 mil argentins que hi ha a la ciutat, la gran majoria tenen passaport espanyol o italià. El cas que ens ocupa són, doncs, argentins que han aconseguit una ciutadania de la Unió Europea perquè són descendents d’italians. És la situació de Melisa Ganame, que va arribar a Barcelona fa un any:
Si ets descendent d’italians, t’ho pots fer al teu país de naixement o venir des d’Itàlia amb tots els documents. En el meu cas, em faltava el certificat de casament d’un dels meus avis i no tenia la possibilitat de fer-ho a l’Argentina. Vaig haver de viure a Itàlia durant 5 mesos per tramitar-ho allà
El dret de sang
La raó jurídica s’ha de buscar en l’anomenat «ius sanguinis», el dret de sang, segons el qual la ciutadania s’hereta dels pares, avis o besavis, al marge d’on s’hagi nascut. Ens ho explica Antonio Segura, vocal d’estrangeria del Col·legi d’Advocats de Barcelona:
La majoria de països del món, com per exemple, Espanya, segueixen el «ius sanguinis», que vol dir «dret de la sang». Qui és espanyol? doncs el fill d’un espanyol. Un espanyol té un fill a l’Argentina? És igual el que digui l’Argentina, el fill per Espanya és espanyol.
Els argentins descendents d’italians que vulguin obtenir la nacionalitat italiana han de presentar documentació del pare, avi, besavi, sense saltar-se cap generació, fins que arribin a l’avantpassat italià. A vegades no cal ni trepitjar Itàlia, com explica Flor de los Santos, que fa mig any que és a Barcelona:
No vaig haver d’anar cap a Itàlia perquè ho vaig tramitar directament des de l’Argentina l’any de la pandèmia. Els tràmits per demostrar que el meu avi era italià es van demorar dos anys per la pandèmia però no em va caldre traslladar-me a Itàlia.
L’ascendència femenina, discriminada
Aquest sistema, però, discrimina les dones. I és que, si l’avantpassat italià és una dona que es va casar amb un estranger abans del 1948, quan va entrar en vigor la Constitució, només es pot aconseguir la nacionalitat a través d’un procés judicial que s’ha de fer a Itàlia, com apunta Flor de los Santos:
Jo he tingut avantatges perquè l’italià era el meu avi, però en el cas d’una amiga meva, els tràmits s’han fet molt feixucs perquè la seva ascendència italiana era de part d’una dona, la seva àvia i ha hagut d’anar a judici.
Nacionalitat espanyola exprès
Una cosa positiva, segons Antonio Segura, és que, des de fa uns anys, els argentins amb nacionalitat italiana poden aconseguir la ciutadania espanyola amb més facilitat que els italians:
Des de fa uns 5 anys, el ministeri de Justícia permet que els italians d’origen argentí tramitin la nacionalitat en un termini de 2 anys, mentre que la majoria de països han d’acreditar 10 anys de residència a Espanya per poder aconseguir la nacionalitat.
La població amb nacionalitat italiana resident a Barcelona és el doble ara que fa una dècada, i ha anat creixent de forma sostinguda, però entre el 2018 i el 2019 hi va haver un petit salt, coincidint amb l’escurçament dels terminis per obtenir la ciutadania espanyola.