El Hierro és l’illa més meridional de l’arxipèlag canari. Aquesta petita illa està concentrant bona part de l’arribada de cayucos des de les costes africanes aquests dies. La majoria surten des del Kayar, al Senegal, però també ho fan des de Mauritània i Gàmbia. Aquesta petita illa és la que queda més al sud i també la més allunyada de la costa africana. El gran perill és passar-se de llarg. Fer-ho, vol dir quedar a la deriva a l’Atlàntic.
De fet, hi ha constància de l’aparició de cossos momificats al Carib. Una investigació d’Associated Press ha confirmat que un cayuco que va sortir de Mauritània va aparèixer a Trinidad i Tobago amb 14 cadàvers.
Ara, arriben a El Hierro per un doble factor: d’una banda, evitar el major control policial marroquí de les costes subsaharianes, i, de l’altra, els corrents i vents de la zona, que impulsen les embarcacions cap al nord-oest.
Una ruta d’uns 1.700 quilòmetres que fan entre 6 i 10 dies amb menjar escàs i l’aigua justa. Amb unes normes estrictes dins del cayuco, ningú és pot aixecar en cap moment. Els voluntaris ens expliquen que, si algú ho fa, el tiren de la barca.
Alguns dels cayucos tenen dos o tres nivells i, segons ens diuen, els que van a baix tampoc no es poden moure durant tot el trajecte. És per això que la majoria arriben amb cremades a les zones íntimes i és una de les primeres cures que ha de fer el personal sanitari.
La solidaritat del Hierro
Amb uns serveis pensats per menys d’11.000 habitants i un turisme discret, El Hierro se’n surt aquestes setmanes, sobretot, ens diuen, per bona voluntat dels herreños. Francis Mendoza, coordinador de protecció civil de l’illa, ha atès més de 7.000 persones migrants que han arribat a El Hierro aquest any. Està molt cansat, però ens explica que tota l’illa vol ajudar:
«El que ens mou és el cor. Tots som voluntaris, ho fem al nostre temps lliure. Tenim un cansament físic i mental perquè no és que arribin i prou, sinó que cada immigrant té la seva història»
Quan arriba una barca ells són els responsables d’atendre les seves primeres necessitats i també escoltar-los. Les primeres paraules que els hi diuen quan surten dels cayucos és «Gràcies».
La primera història que el va colpir va ser la d’un noi que va arribar i parlava castellà. Havien matat els seus pares i el seu germà l’havia abandonat. Ell sabia que moriria i va pensar que l’única opció era marxar a buscar una nova vida o morir al mar.
Pediatra i voluntària
La Teresa Cotonat és pediatra i voluntària, veu els nens i adolescents que venen sols. Per a ella és gratificant. Natural de Sort, porta 23 anys a El Hierro i mai havia vist tantes arribades.
Diu que, en general, els nouvinguts aguanten molt bé la travessia; un cop a terra, acompanyar-los però, no és fàcil.
«La gent ho creu que és fàcil, però s’ha de viure. Un dia sí, però tants dies cansa molt, hi ha gent que no té vida pròpia, els de Protecció Civil, no tenen vida personal.»
Viu a Tamaduste, al nord d’El Hierro, la majoria dels nens de l’illa la coneixen i sempre que és necessari va a atendre els que arriben. Per a ella, una de les majors dificultats és saber l’edat que tenen.
Tot i omplir-se de periodistes aquesta última setmana, aquesta illa continua amb calma. Com ens ha explicat l’alcalde d’El Pinar, El Hierro és l’illa del silenci. No només se sent el silenci, sinó que també es pot veure, malgrat el soroll mediàtic.