Des del juny, més de 1.000 persones han mort i desaparegut intentant arribar a Europa, i –segons el fundador de ‘Proactiva Open Arms’, Òscar Camps– aquest ha estat un dels pitjors estius al mar des que va néixer l’ONG, el 2015. Unes xifres que, al darrere, amaguen històries humanes com la de l’Alhagie Yerro Gai, a qui tothom diu Yoro, un jove de 33 anys nascut a un poble de Gàmbia i que ara viu a Sant Vicenç dels Horts.
Va marxar de casa seva el 2002, amb només 12 anys, i el 2009, amb 18, va arribar a les illes Canàries. Set anys (i quatre dies, els que va passar al mar en un cayuco) va trigar a aconseguir el seu objectiu d’arribar a Europa:
«He estat la major part de la meva vida fora de casa preparant el viatge cap a Europa. Molta gent pensa que venir és sortir a la platja i agafar qualsevol vaixell, però no. Implica un sacrifici i jugar-se la vida abans de pujar al vaixell. No pots pagar un bitllet de 1.000 euros en dos dies.»
Segons explica a Catalunya Ràdio, hi ha persones que porten fins a cinc anys treballant a les platges per poder estalviar els diners per viatjar a Europa. I, diu, ni tan sols això els assegura arribar al destí somiat:
«Et poden agafar els marins abans de sortir, que t’estafin els diners i no entrar al vaixell o morir al mar.»
El mar com a enemic
El Yuro va passar tres anys a Mauritània intentant aconseguir un bitllet cap a Europa. Va ser el 10 de febrer del 2009, a les quatre de la matinada, quan va poder llençar-se al mar a bord d’un cayuco de set metres de llarg i dos metres d’ample amb 77 persones més i tota la benzina i el menjar que necessitaven per al viatge. El 14 de febrer, cap a les vuit de la tarda, va arribar a Tenerife:
«Van ser quatre dies al mar. No és molt, hi ha gent que hi està més i altres que hi estan per sempre, però aquests quatre dies poden ser com quatre anys. Quan ho passes malament, tot va més lent. Vols que arribi ja el moment de salvar-te o morir.»
Recorda com, en qualsevol moment, el vaixell corria el risc de partir-se, bolcar o enfonsar-se per les onades. Com que passaven fred o se’ls arrugava el cos, però la por no els permetia pensar-hi. A més, hi havia molta gent que ho estava passant malament:
«Hi ha gent que no coneix el mar i, des dels 100 km, ja comencen a marejar-se i vomitar. Aleshores ja no poden menjar fins a arribar al destí o morir. A més, vas tota l’estona assegut i no et pots tombar, cosa que fa que quan arribis no et puguis asseure. Si hi sumes l’aigua salada constant entre la roba i el seient, et destrossa la pell.»
En el viatge del Yoro, per sort, no va morir ningú, però va haver-hi moltes lesions per la ferocitat de les onades. Per això, ara té una sensació agredolça quan es troba davant del mar:
«Ric quan vaig a la platja i veig el mar, perquè he sobreviscut. També altres cops em tremola el cor fins que vull plorar, quan penso en quanta gent com jo no ho ha pogut aconseguir, que ni tan sols la família sap que estan morts i somien que algun dia els arribaran bones notícies dels seus fills. Si he de tenir un enemic a la vida ha de ser el mar.»
El malson Europeu
Diu el Yoro que, amb aquesta travessia final, no acaba «l’infern» de migrar. Destaca com de difícil és arribar a un país desconegut i trobar-se dificultats per regularitzar la teva situació:
«Tens al cap la pel·lícula que Europa ho té tot: arribaràs, treballaràs per 1.500 euros al mes i tindràs per tu, la teva família i els teus amics. I el primer que veus és que has d’estar tres anys per tenir papers, però mentrestant no pots treballar. I com has de viure, en un lloc on no tens ningú mentre esperes? Surts d’un infern i et trobes amb un altre que no podràs superar sense ajuda. I inclús un cop tens tot això tampoc tens feina.»
En aquest sentit, el jove –que, a Gàmbia, treballava al camp la meitat de l’any i l’altra subsistia– tampoc entén la gent que el rebutja:
«No hem fet aquest viatge per venir a robar. Hem sacrificat moltes coses i hem deixat una vida de misèria. Ens ho juguem tot per guanyar i viure bé o morir i descansar. No ho pots entendre si no ho vius.»
Ara mateix, el Yoro té regularitzada la seva situació i està treballant. Té una filla i n’espera una altra, però la seva mare –que continua a Gàmbia– no l’ha pogut conèixer. Volia portar-la a visitar-lo 15 dies, com a turista, però denuncia que li està costant moltíssim. Assegura que el sistema per demanar cita amb l’ambaixada d’Espanya al Senegal (Gàmbia no en té) només obre un dia al mes i que de seguida s’esgoten perquè hi ha gent que les compra i, després, les ven per uns 400 euros.
«Créixer» des de Sant Vicenç dels Horts
Des de Sant Vicenç dels Horts, el Yoro acaba de fundar l’associació «yokkute» (que significa créixer) per contribuir al progrés econòmic, cultural i social de Gàmbia i el Senegal. El seu objectiu més immediat és crear una escola al seu poble, que no arriba als 3.000 habitants ni compta amb electricitat o vehicles a motor, amb la qual ajudar a la formació de nenes i evitar així que es vegin immerses en matrimonis forçats amb homes molt més grans que elles:
«Les nenes de 12 o 13 anys treballen per les seves mares (els ensenyen a cuinar, rentar roba…) i, per als pares, tenir una nena que no porta diners a casa és una despesa més. Les obliguen a casar-se per cobrar les dots, però si tenen alguna cosa que els pot ajudar a formar-se professionalment per tenir ingressos, segur que un 90% dels pares retardaria els matrimonis.»
Ell mateix no va poder estudiar, ni tan sols l’Alcorà, com és habitual que facin els nens del seu poble des dels 7 anys. El seu pare no tenia molts fills i el necessitava a casa per ajudar-lo, cosa que –a la vegada– li va permetre començar el seu periple per fugir de la misèria després de parlar amb un amic que havia marxat uns mesos i havia tornat canviat:
«Si hagués estat estudiant, no m’haurien deixat marxar. Amb tot, jo ho vaig poder decidir, però una nena amb 12 anys a Àfrica no pot fer-ho. És injust.»
El Yoro explica que els diners per aquell primer viatge els va robar al seu pare, però li va tornar per triplicat. De fet, assegura que tot el que guanyava en aquell moment l’hi donava i que el primer telèfon que va haver-hi al seu poble l’hi va comprar ell.