Aquesta guerra israeliano-palestina és diferent de les anteriors, en primer lloc, perquè la desencadena una ofensiva de Hamas sense precedents, no només per la quantitat de projectils llançats sobre territori israelià (2.500, segons Israel; 5.000, segons la milícia palestina) sinó perquè els comandos palestins s’han endinsat en territori israelià.
Han neutralitzat unitats militars israelianes, han pres el control d’alguns assentaments, han disparat indiscriminadament contra civils i han pres ostatges. Les xarxes socials il·lustren tant les conseqüències d’aquests atacs com la celebració als carrers de Gaza, abans de la represàlia israeliana, que, com ha dit el primer ministre Benjamin Netanyahu, tindrà una força sense precedents.
Hi ha un component humiliant de l’operació de Hamas per al règim israelià, que passa per tenir un dels serveis d’intel·ligència més avançats del món. Un estat en vigilància permanent, que se sent sempre amenaçat, no ha estat capaç d’anticipar-se a l’ofensiva palestina. La sensació de seguretat dels israelians trontolla mentre el govern anuncia una investigació per esbrinar què ha fallat. No és una excusa que el país es trobés al ralentí, en sàbat i després de les festes religioses del Yomkipur.
L’ofensiva palestina s’ha desencadenat al final d’una escalada de tensió dels últims mesos entre israelians i palestins, sobretot a Cisjordània i davant la creixent disputa sobre l’esplanada de les mesquites, que és un dels arguments donats per Hamas per explicar el seu pas a l’acció. Des de l’altra facció palestina, Fatah, que governa Cisjordània, es manté una actitud expectant, alhora que es justifica l’acció de Hamas com una «resposta lògica a l’ocupació».
Què hi ha al darrere?
Però el context ens obliga a fixar-nos més enllà. La gran qüestió de fons dels últims temps és el procés incipient de normalització de relacions entre Israel i Aràbia Saudita, que difícilment podrà continuar si Israel està en guerra oberta amb els palestins. Hamas haurà aconseguit així boicotejar les converses i cridar l’atenció del món àrab, després que Bahrein, els Emirats Àrabs, Sudan i el Marroc ja han fet el pas d’establir relacions amb l’estat jueu. I els palestins se senten cada cop més abandonats. No en va, el règim saudita s’ha afanyat a demanar una aturada immediata de la violència entre les dues parts, sense prendre partit.
Israel veu la mà de l’Iran darrere l’operació, que, com a potència regional oposada a Aràbia, també se sent amenaçada pel diàleg entre els saudites i jueus. És cert que Hamas no té una vinculació directa amb el règim dels Aiatol·làs, però sí que el té Hezbollah, que ja ha donat suport a l’operació, així com el líder suprem de l’Iran, Ali Khamenei.
La represàlia israeliana no serà breu ni continguda. Estem davant una nova matança anunciada a Gaza. Els equilibris de la comunitat internacional entre el dret a la defensa i la crida a la contenció de les dues parts no tindran gaire efecte, una vegada més.
De portes endins, el govern israelià més dur amb els palestins de les últimes dècades se sentirà legitimat per actuar amb contundència i buscar la cohesió nacional al voltant de la figura de Benjamin Netanyahu, en un moment en què estava qüestionat en múltiples fronts, entre els quals el de la impopular reforma de la justícia.