Ja va ser un advocat penalista mediàtic i polèmic, que s’oposava amb ferocitat a les resolucions dels jutges i no desistia d’apel·lar fins a aconseguir l’absolució dels seus clients. Éric Dupond-Moretti es va guanyar, entre el col·lectiu d’advocats i magistrats, el terme d'»acquittator» o «absolutador», una evocadora combinació de «terminator» i «absolució», per la seva persistència a recórrer, sovint amb èxit, a totes les instàncies judicials per guanyar els seus casos. Alguns dels més de 9.000 jutges que hi ha a França, funcionaris de l’Estat, van entrar en xoc quan va ser nomenat ministre de Justícia, el juliol del 2020.
Ara, el país veurà, durant deu dies, el ministre de Justícia jutjat per haver fet espiar jutges amb qui s’havia enfrontat. Sembla un joc de paraules. El cas és tan excepcional com la cort que li farà passar comptes: el Tribunal de Justícia de la República, format per tres magistrats i dotze parlamentaris.
Aquest darrer mes, Dupond-Moretti no ha parat fins a convèncer el president de la República que calia ser fidel a la premissa de «tothom és innocent fins que es demostri el contrari» i que, per tant, no havia de dimitir, ni tan sols temporalment, durant els nou dies de durada del procés contra ell per conflicte d’interessos. Avui, la primera ministra Élisabeth Borne, l’ha acabat d’ajudar:
«Té tota la meva confiança, fa una feina excel·lent.»
Jutjat per fer espiar tres magistrats amb qui s’havia enfrontat
Per què el jutgen, en concret? Són dos casos en un. El primer, per haver ordenat, presumptament, fer espiar tres magistrats als quals s’havia oposat amb fermesa en la seva època d’advocat penalista. El segon, molt similar, per haver fet investigar un jutge d’instrucció de Mònaco, ara ja jubilat.
Dupond-Moretti hauria fet passar el seu interès particular sobre l’interès públic que representa, doncs. El ministre «ha compromès –diu l’escrit de la instrucció– l’exercici independent, imparcial i objectiu de la seva funció».
A tots aquests quatre magistrats se’ls van obrir expedients administratius des del ministeri per ordre d’un Dupond-Moretti acabat de nomenar ministre, expedients que haurien pogut acabar amb multes disciplinàries.
En tots quatre casos, les investigacions han acabat en res i els magistrats han estat exculpats. Però en tots quatre hi ha un element en comú: la sospita que es tracta de revenges personals del ministre de Justícia contra magistrats amb els quals va tenir conflictes personals, alguns dels quals vinculats a investigacions polèmiques, com les escoltes telefòniques a l’expresident Nicolas Sarkozy.
Dupond-Moretti es declara innocent
El judici ha començat aquest 6 de novembre a primera hora de la tarda i acabarà el dia 17. Dupond-Moretti ha pres la paraula, s’ha declarat innocent i ha dit que volia acabar aviat amb «aquesta infàmia». Fa uns dies declarava al diari Le Monde que se’l jutjava només per un fet administratiu:
«No se’m jutja per haver posat la mà a la caixa.»
Amb aquest argument, el ministre de Justícia vol treure ferro al seu procés, obviant que ell és, ni més ni menys, que el «garde des Sceaux», el guardasegells, un càrrec creat després de la Revolució Francesa per designar els oficials dels regnes o els estats que conservaven els segells amb què es tamponaven amb cera vermella els decrets reials, els actes constitucionals o les lleis aprovades. És un càrrec de màxima responsabilitat, que no hauria de tenir ni una màcula de dubtes a sobre.
Però entre l’oposició d’esquerres s’han sentit crítiques al fet que no hagi volgut dimitir, ni que sigui temporalment. «És el ministre que tutela els magistrats, el ministre d’una part dels diputats que ara el jutgen i, el fiscal que examinarà el seu cas, deu tota la seva carrera al bàndol del president Macron», ha dit el líder del Partit Socialista francès, Olivier Faure.
Des de l’extrema-dreta, el diputat Sebastién Chenu destacava: «Durant el dia serà jutjat i després torna al seu despatx per tractar els temes de la justícia; tot plegat deixa planar una sospita.»
Molts creuen que només hi ha un factor positiu en aquest procés judicial: ha demostrat que, la separació de poders –l’executiu, el legislatiu i el judicial– a França funciona.