Un cub gegant que apareix a l’escenari i l’eleva cinc metres, una caixa de vidre que la fa volar pel cel del Palau Sant Jordi, i unes projeccions que semblen jugar amb la Intel·ligència Artificial. Barcelona l’ha esperat durant més d’una hora, ja ho tenen això, les dives. Però Madonna ha arribat per celebrar el seu bagatge, la seva sexualitat, la seva eufòria i totes les Madonnes que ha volgut ser. Passen els anys -40, concretament- però ella mai queda desfasada. «Bitch, she’s Madonna».
I el recorregut per la seva vida comença a Nova York i concretament al CBGB, el mític club de la ciutat on van començar a tocar bandes com The Ramones, Blondie i Talking Heads. El viatge comença sola, només ella i una guitarra elèctrica dalt l’escenari. Però aviat arriba el grup de ballarins per escenificar uns inicis al món de la música que no són fàcils.
Madonna se’n recorda i fa baixar del sostre una bola de discoteca gegant per recrear una escena: no la deixen entrar en un club mentre li criden «you must be on the list!». Ella se’n surt cantant ben fort la cançó «Holiday» i cridant «celebrate!».
I aviat arriba «Live to tell» en forma d’obituari, dedicada a tots els qui van morir a causa de la SIDA. Cares amb noms i cognoms com Keith Haring, Cookie Mueller i Robert Mapplethorpe. La foscor dura poc, perquè arriba «Like a Prayer» i ara el públic xiula mentre l’escenari es converteix en un carrusel de creus religioses i ballarins.

Un escenari camaleònic que tan bon punt es converteix en tres rings de boxeig com en un llenç negre ple de pantalles i projeccions sobrevolant-lo, o s’encén, literalment. El públic mira i admira l’espectacle visual hipnòtic, però hi participa poc. A excepció de «Hung Up» en la seva versió més actualitzada, amb una Tokischa gravada que apareix a totes les pantalles, i ara sí que es desferma l’emoció.
Si bé hi ha grans èxits, també hi ha temes no tan coneguts. I és que Madonna ja ho diu a l’inici: el seu art és un reflex dels temps que ha viscut, i hi ha tot allò que és bo, però també tot el que és dolent, lleig i, tot i així, inspirador.
Cap a mig concert arriba el moment de la mare orgullosa que presenta Mercy James, una de les seves filles tocant el piano amb el tema «Bad Girl», un dels pocs instruments que apareixen en escena. I acte seguit apareix Estere, una altra de les seves filles, com a DJ titular del concert i començant a desplegar els primers moviments de «Vogue». Madonna es fa acompanyar per l’artista Arca (que ha fet de DJ abans del concert, com ja va fer-ho fa poc al de Beyoncé), per puntuar els ballarins que s’atreveixen amb l’estil de ball «voguing» i Estere deixa bocabadat al públic i a la seva mare que li ensenya el cartell de puntuació: un 10.

Bob the Drag Queen, que va guanyar la vuitena temporada de RuPaul’s Drag Race, exerceix de mestre de cerimònies i anima amb «C’mon Barcelona, let me see you dance!». I llavors Madonna apareix amb aquells sostenidors cònics que ara Jean Paul Gaultier ha reversionat expressament per al tour. Tornar als anys 90, celebrant tot el que és queer, mentre de fons apareixen manifestacions reclamant els drets del col·lectiu LGTBIQ+.
Madonna, ara vestida de cowboy per cantar «Don’t Tell Me». Diu que tot això ha estat el seu viatge fins arribar aquí, i Déu n’hi do quin viatge. No s’oblida de tornar a agrair el temps que la vida li ha regalat i reivindica, com sempre, el valor de totes les vides humanes. Hospitalitat radical, diu, i inclusivitat radical.
I aquí comença amb l’«I Will Survive» de Gloria Gaynor que aviat es converteix en «La Isla Bonita», i ara sí, tot el públic dempeus. De fons imatges de Nina Simone, David Bowie, Sinéad O’Connor. I Madonna que s’enfunda com a capa la bandera LGTBIQ+ interseccional per passejar-se per l’escenari, entonant «Don’t Cry for Me Argentina», recordant quan va posar-se a la pell d’Evita Perón.
La magnitud del mite és prou com per poder permetre’s un autohomenatge. Amb recull de moments emblemàtics, amb dards com a resposta a preguntes absurdes d’alguns periodistes, i amb lloances que li han anat fent d’altres grans com Cher, Beyoncé, Ariana Grande. I Michael Jackson, amb qui va formar parella emblemàtica i a qui recorda entrellaçant «Billie Jean» amb «Like a Virgin».
Sembla impossible encabir 40 anys en dues hores, però l’espectacle deixa bocabadat i costa dir que hi falta res més. Madonna, demostrant un cop més que els grans shows que ara porten arreu del món artistes com Beyoncé o Taylor Swift els va inventar ella.