Saber cap a on va el conflicte és impossible, però hi ha qui, sobre el terreny, busca sortides que trenquin amb l’espiral de violència i proposin alternatives, com l’organització Combatants for Peace. Creada el 2006 per exmembres de l’exèrcit israelià i palestins que havien estat implicats en la lluita armada, però que van decidir deixar les armes i apostar pel diàleg. Ara defensen opcions que passen per la no-violència.
Ens reunim amb ells a Beit Jala, a pocs kilòmetres al sud de Jerusalem. És la primera vegada, des del 7 d’octubre, que els seus membres es tornen a reunir de manera presencial. Entre ells hi ha Sulaiman Khatib, exmembre de la lluita armada palestina i que va estar empresonat durant catorze anys. «A través de les experiències a la presó vaig aprendre que hi ha múltiples narratives a la nostra història. La idea de nosaltres i ells no és moral ni certa», confessa en Sulaiman.
A la reunió també hi ha Avner Wishnitzer, exsoldat de l’exèrcit israelià i que ara treballa com a professor a la universitat. Per a ell, qualsevol solució «s’ha de basar en la ferma creença de la humanitat de tots nosaltres», diu. «Ens hem de rehumanitzar mútuament, com a pol oposat a la deshumanització que s’està produint des de fa temps», remarca.
Tots dos reconeixen que és complicat -sempre, però aquests dies encara més- fer propostes de futur. Però tenen clar que qualsevol solució «ha de tenir en compte el patiment, el dolor, l’odi i el racisme» que ha viscut la societat civil. «No és només un pensament abstracte sobre la naturalesa de la humanitat, és així com s’hauria de fer la política», destaca l’Avner.
Aquest exsoldat israelià insisteix en el fet que rehumanitzar no és un concepte abstracte o innocent: «Rehumanitzar és entendre que totes les persones d’aquesta terra tenen dret a la seguretat, la llibertat i la dignitat. Això significa acabar amb l’ocupació, el sistema d’apartheid i també oposar-nos a totes les parts, en ambdues societats, que demanen que aquesta guerra interminable continuï, hem d’oposar-nos-hi.»
«Ser optimista no és una opció, sinó una convicció»
Mentre parla l’Avner, al seu costat seu en Sulaiman, que se’l mira i assenteix amb el cap. Optimista de mena, reconeix que el seu conflicte és «complex», però també hi veu, -entre moltes cometes-, una «oportunitat»: «Tenim una oportunitat de curació i reconeixement històric, fins i tot quan estem vivint un moment molt difícil». Per això insisteix que el seu optimisme «no és una opció, sinó una convicció».
Tots dos defensen la importància «d’abraçar la diversitat» en comptes d’intentar «homogeneïtzar». Per això en Sulaiman espera que «els israelians que realment senten l’Orient Mitjà, que reconeguin realment on viuen i s’aliïn amb la regió, que treballin pel benestar de la regió. També que la població àrab d’aquesta regió accepti que aquesta regió no és només d’un color o d’una manera. Històricament aquesta regió ha estat multicultural també».
Per això critiquen el lideratge polític de totes dues bandes. «Contínuament obliden el cost de les vides humanes», carrega l’Avner. Per això, diu: «No n’hi ha prou que nosaltres mateixos, israelians o palestins, ens veiem com a víctimes.» «Hem d’assumir la responsabilitat del nostre futur i reconèixer les forces violentes que hi ha dins de cada societat, les que només estan interessades a perpetuar aquesta situació«, afegeix.
Tots dos són conscients que la solució al conflicte és una carrera de fons amb un final a llarg termini, però que és l’única opció. Per això, tant per a aquesta entitat, com per a altres que també aposten per la no-violència, trobar una solució que beneficiï les dues parts és l’única manera de trencar amb la guerra i les seves derivades, que «només porta a més morts, més ferits, més orfes i més dolor«, conclouen.
