Per primer cop des que va començar a pujar els tipus d’interès el juliol passat, el Banc Central Europeu ha amagat les seves cartes i no ha donat cap senyal clar per avançat del que pretén fer aquest dijous.
Des de finals de juliol de l’any passat, ha pujat els tipus d’interès nou vegades des del 0% fins al 4,25%. L’objectiu, refredar l’economia i combatre la inflació. Ara, tothom dona per entès que aquest cicle està arribant al seu final, però queda el dubte de com s’escenificarà.
Perquè la manera com la presidenta del BCE, Christine Lagarde, piloti aquest aterratge té derivades econòmiques però també polítiques, que afecten la mateixa credibilitat de l’organisme que presideix.
Esperar i veure
Una opció és deixar els tipus d’interès en el 4,25% i guardar-se la possibilitat de tornar a pujar-los abans que acabi l’any, per transmetre la sensació que el BCE no defallirà en el seu objectiu de lluitar contra la inflació. Seria una mena de punt i seguit. En les últimes setmanes s’han conegut dades econòmiques que apunten a una frenada de la zona euro, especialment Alemanya.
A més, les xifres apunten a una clara restricció del crèdit, i això també té conseqüències sobre l’activitat. Per tant, una opció raonable seria «esperar i veure»; deixar el preu del diner al 4,25%.
L’última bala
Però les veus que demanen «mà dura» creuen que cal continuar collant fins que la inflació de la zona euro s’acosti a l’objectiu del 2% i deixi de ser un problema. Veus que arriben, sobretot, del nord d’Europa.
Per això, l’altra opció que ningú descarta és que el BCE decideixi avui endurir el crèdit encara més, fins al 4,5%, a nivells que no es veuen des del 2001.
A la pràctica, voldria dir gastar l’última bala, un punt final, perquè l’escenari ha canviat; els tipus d’interès no poden pujar indefinidament, el cicle s’està esgotant i, de fet, els mercats financers ja anticipen que l’any que ve seran més baixos. L’Euríbor a dotze mesos, una mena d’indicador avançat, es mou al voltant del 4%, per sota del preu oficial del diner.
Tot plegat es mourà també, com sempre en el cas dels bancs centrals, en el camp de la retòrica. Perquè qualsevol decisió, ja sigui «esperar i veure» com «l’última bala» vindrà amanida pel missatge que doni Christine Lagarde en roda de premsa; en altres ocasions, havia assenyalat de manera més o menys explícita quin seria el pròxim pas, cal veure què dirà avui.
Inflació afluixant
Tot això tenint en compte que, a més, el BCE també ha de navegar entre els interessos econòmics i polítics –de vegades divergents– dels països de la zona euro.
Aquest agost, la mitjana d’inflació és del 5,3%, però hi ha països com Alemanya al 6,4%, mentre que Espanya està al 2,4%, molt a prop de l’objectiu del BCE. De manera que torna a posar-se a prova la manera com funciona la zona euro; la recepta que segurament convindria a uns, no va tan bé per als altres.
En aquests casos, els números també donen arguments als dos bàndols. Qui demana deixar d’endurir el crèdit s’agafa a les xifres que apunten a una moderació de la mitjana d’inflació, però els partidaris de continuar pujant els tipus d’interès recorden que l’alimentació o la benzina estan encara disparats de preu, i toquen de ple la butxaca de les famílies amb rendes mitjanes i baixes.
I hi ha d’altres factors en joc. La pujada dels tipus d’interès pot afavorir la banca, que té més marge de negoci, però encareix també el deute dels estats, que han de pagar més per a finançar-se.
A més, la setmana que ve, la Reserva Federal ha de decidir també si frena les pujades, i tot apunta que també podria prendre’s un respir, que podria ser el definitiu. Són tot d’elements que el BCE haurà de posar en la balança en la seva decisió d’avui, la més oberta de l’últim any.