Emmanuel Macron va dir fa una setmana que no viatjaria a Israel si no era per fer-hi alguna cosa útil. Ho deia després que dimarts hi anés Olaf Scholz, dimecres hi aterrés Joe Biden i dijous, el premier britànic, Rishi Sunak.
El president francès havia de fer molts equilibris: contenir les sensibilitats jueves i musulmanes de dins de França, assegurar-se que la mediació a través d’Egipte podia aconseguir l’alliberament d’algun dels set ostatges francoisraelians encara en mans de Hamas i presentar un missatge de cara al futur. I sembla que aquest moment ha arribat.
Diumenge 22 a la nit, l’Elisi confirmava el viatge a Israel. El president francès s’ha de veure amb el primer ministre Benjamin Netanyahu a Tel-Aviv per mostrar-li la «més completa solidaritat amb l’estat hebreu» i també s’espera que es trobi amb les famílies d’alguns dels ostatges de nacionalitat francesa.
L’Elisi no ha notificat cap visita a Ramal·lah, ni al Caire ni a Amman, però segons els mitjans francesos no es descarta que es pugui arribar a produir.
Perquè l’aportació en la crisi que ha avançat la presidència francesa és que Macron va al Pròxim Orient amb el missatge que cal «reprendre un veritable procés de pau» que inclogui la solució dels dos estats, cosa que comporta «la fi de la colonització a Cisjordània». En si mateix una novetat, després de dues setmanes en què l’estat francès ha tingut una política clarament alineada al costat d’Israel, que li ha costat dures crítiques polítiques.
Però el canvi de to a França l’ha avançat aquest mateix dilluns a l’Assemblea Nacional la primera ministra. Elisabeth Borne ha fet una crida a la necessitat d’una «treva humanitària» que permeti repartir l’ajuda que comença a entrar a Gaza a través del pas fronterer de Rafah; una treva que pugui acabar conduint a un alto el foc, s’ha atrevit a aventurar.
Borne també s’ha proclamat «amiga d’israelians i de palestins», en un debat tens però poc concorregut a la cambra baixa. Després de reiterar que la irrupció dels milicians de Hamas del 7 d’octubre va ser «un atac terrorista bàrbar», Borne ha volgut llançar un missatge als palestins i al món àrab que es podia llegir en clau interna, després de dues setmanes en què l’esquerra alternativa de La França Insubmisa i, en veu més baixa, la comunitat musulmana se li han queixat reiteradament per la prohibició inicial de les manifestacions propalestines.
Borne ha insistit:
«França és amiga d’Israel, amiga dels palestins i també amiga dels països àrabs de la regió. Tenim una posició independent que sempre hem assumit.»
Una posició que pretén «traçar el camí de la pau».
L’atac de Hamas a Israel i l’ofensiva israeliana sobre Gaza ha fet despertar com mai les divisions de fons en la societat francesa. Durant dues setmanes s’han enfrontat obertament i sense amagar-se’n dues sensibilitats: la que culpa de tot el que ha passat l’ocupació israeliana i la que argumenta que Israel té dret a defensar-se.
Entremig hi ha un món de matisos en el qual s’encabeixen la majoria de francesos, però membres significatius del govern –i en algun moment el mateix president Macron– no estan en aquest grup.
El cas més clar, la polèmica per la prohibició preventiva de les manifestacions propalestines, perquè provocarien desordres públics, a través d’una circular del ministre de l’Interior, Gérald Darmanin, als prefectes de tot França. Hi va haver d’intervenir el Consell d’Estat per corregir la prohibició i portar-la al camp de la legalitat.
Finalment, aquest cap de setmana se’n va poder celebrar una de prou nombrosa a la plaça de la República de París: 15.000 persones a París i milers més a la resta de França.
L’afer Benzema n’és un altre exemple. El ministre de l’Interior, Gérald Darmanin, va acusar dijous 19 d’octubre l’exinternacional de la selecció de França de ser proper als Germans Musulmans, una organització que no està prohibida a França, però que està considerada islamista radical.
La vinculació no era gratuïta: era una manera de vincular el jugador, nascut a Lió, amb els assassins dels professors Samuel Paty, degollat fa tres anys per un exalumne, i Dominique Bernard, mort de manera similar aquest 13 d’octubre.
No n’hi ha hagut prou amb les amenaces de l’advocat del jugador de presentar una denúncia contra el mateix ministre per difamació. L’endemà, lluny de rectificar, Darmanin insistia a assenyalar Benzema per haver fet un tuit a favor dels palestins de Gaza i no haver-ne fet cap per condemnar l’atac de Hamas o l’assassinat del professor Bernard.
