«Al principi deia que tenia pèls a la barbeta, no li deia barba perquè és una terminologia que socialment està associada a masculí», explica Marta Vigo, una dona de 24 anys que ha optat per reivindicar el seu lloc dins la feminitat i sense complexos.
«Molta gent m’encasella directament a estar fent un procés de transició de gènere quan no és així», diu la Marta, autora del llibre «Que em portin al circ!», guanyador de la primera edició del Premi Recerca ICA: Mirades des de l’Antropologia. Les dones barbudes són un cas clar de persones que en el passat van ser exhibides en zoològics o circs perquè el seu cos no era com el de la majoria.
Mostrar-se barbuda és, per a ella, «una decisió diària, política», que vol mantenir «en la mesura que estigui còmoda». Hi ha arribat després del «garbuix d’emocions» que ha travessat des dels 8 anys, quan va començar a rebre comentaris que la qüestionaven perquè tenia «massa pèl» a la barbeta i al coll.
A l’adolescència la pressió de l’entorn va fer que intentés amagar els pèls, fins que va decidir afrontar totes les pors i malestars que això li provocava amb el treball de final de màster d’Antropologia, i va ser llavors quan la Marta es va deixar créixer la barba.
El col·lectiu @sombarbarie, dones i dissidències barbudes, va ser clau en el seu treball d’autoacceptació.
Marta Vigo reivindica models diferents i el dret a mostrar-se tal com és. «Som moltes i existim», defensa, mentre critica la pressió social: «Encara que estigui còmoda, sé tot el que comporta.»