«Soc boig. Moltes gràcies, doctor». El psiquiatre li va dir que no era ben bé així, però per Roger de Gràcia va suposar un alleujament. «Em va alegrar molt», confessa el popular periodista, comunicador i actor. «No saber és el pitjor del món».
Des que el dia que feia 10 anys va sentir una profunda tristor i va saber que tot havia canviat dintre seu, fins que va tenir un diagnòstic, van passar prop de 30 anys:
«El meu diagnòstic és que tinc una fòbia social crònica, o sigui, por de relacionar-me amb la gent. Jo, que fa 20 anys que em dedico a l’entreteniment; jo, que fa 20 anys que en poso sobre un «escenari» cada dos per tres a la tele i a la ràdio: jo. a qui veieu extravertit i sociable, tinc una fòbia a les relacions socials.»
Així ho confessa en el llibre «Digue’m boig», que presenta aquest dissabte. Roger de Gràcia explica que es tracta d'»una història de salut mental en primera persona» on descriu amb humor i autoparòdia el dolor, la frustració i la ràbia de lluitar contra un trastorn mental «sense les eines adequades».
«No es parlava, parlar-ho era dolent. No vols tenir-ho perquè és un estigma social i utilitzes estratègies dolentes, que són pitjors, i passes de la frustració i la ràbia a la ficció de pensar que això s’arreglarà sol.»
Durant la infantesa, l’adolescència i part de la seva vida adulta en Roger explica en un relat colpidor, tendre i sincer com va anar creixent i va anar trampejant un problema que no entenia, i no sabia ni podia gestionar.
Les reaccions davant d’aquest llibre són de sorpresa, diu Roger de Gràcia. «Tu que semblaves tan tranquil i obert, com és que t’has dedicat a això?», li pregunten; i ell respon amb humor: «Ho vaig fer molt bé dissimulant». L’autor confessa que s’ha passat la vida amagant el que li passava.
Amb aquest llibre, Roger de Gràcia també vol empoderar tots aquells que callen i viuen d’amagat un trastorn mental amb un missatge d’esperança i suport. La millor reacció segons el periodista ha estat «la predisposició que he trobat en la gent a escoltar-te» amb normalitat.
Humor, comunicació i música
Roger de Gràcia admet que la fòbia social li ha impedit fer coses a la vida:
«He estat incapaç d’anar a estudiar fora, com va fer el meu germà. O de plantejar-me fer la volta al món amb amics i descobrir qui sap, una vocació oculta… Però el que em sap més greu és no haver pogut gaudir de la relació amb els altres, de moments, d’amistats més sòlides amb complicitat. Això m’ho impedia i m’hauria agradat.»
D’altra banda, creu que l’humor, la comunicació i la música que han estat estratègia i refugi contra les seves angoixes durant la seva vida, haurien acabat sent igualment la seva professió, «les portava a dintre». Però hi ha arribat amb més esforç del compte.
«Recordo que acabava esgotat amb feines molt petites. Per fer una entrevista els nervis que passava abans, durant i després em deixaven esgotat.»
Amb el temps, explica que ho va anar portant a base «d’ofici i destresa».
La mare, els amics i el seu fill
«Aquest llibre està dedicat indirectament a la mare», diu, «també a la gent del meu entorn i per ordenar els meus pensaments que sovint cara a cara és complicat». Però reconeix que sobretot «és una carta a la mare perquè entengui d’on vinc, què sento. Van fer el que van poder». Diu que abans d’escriure el llibre van parlar durant dos dies.
Llavors les relacions eren més fredes amb els fills, explica, i espera fer-ho diferent amb el seu fill. «Amb ell parlo més i també ajuda l’entorn i l’escola, on des de P3 fan educació emocional».
El llibre també li ha servit per reconèixer a totes aquelles persones que durant la seva vida han tingut un paper important:
«Han sigut confessors, amants, estímuls. Quan era petit inventava malalties i símptomes que a vegades acabaven sent reals, després. M’enganxava a la gent que vibrava en un lloc que no em feia por. Jo era un tio amb una part molt social que no podia ser-ho. Com un corredor amb la cama enguixada. Espero que el missatge els arribarà»
Les paraules «boig», o «crònic», ja no fan por
Ara, Roger de Gràcia diu que se sent bé, molt capaç, fort i que el puja l’autoestima: «Tinc més fortalesa i resiliència davant dels problemes de la vida». Tot aquest periple ha estat de creixement personal: «Descobrir, investigar, picar pedra» on a partir del diagnòstic «la teràpia és el principi» d’un llarg camí de canviar hàbits, «ara tinc les eines correctes».
Ja no fa por la paraula «boig», ni «crònic», «em va relaxar molt saber-ho, pensava ‘estic marcat’, però ara ja no, ho assumeixes: no hi puc fer res. No sempre depèn de la voluntat», com havia pensat durant tants anys.
Roger de Gràcia –tal com el veiem a la tele i el sentim a la ràdio– és optimista. Reconeix que hem avançat, que la gent en parla i s’obre molt i que anar al psicòleg no és un tabú. «Si hi hagués anat quan tenia 10 anys, faria el triple d’anys que hauria arribat».
I acaba explicant una anècdota de fa pocs dies on en una reunió amb amics cada un parlava del que li semblava el seu propi psicòleg: «Impensable el 1989».