Des que Espanya va entrar a la Unió Europea, el 1986, s’han fet molts esforços perquè el català fos oficial a les més altes institucions europees. I certament, en alguns casos, aquests esforços han estat reeixits perquè el català sí que té un reconeixement d’ús limitat en algunes entitats comunitàries de segona línia, com el Comitè de les Regions.
Però això no significa que els eurodiputats puguin parlar en català als plens del Parlament Europeu. Ni que tampoc es pugui fer servir aquesta llengua en les compareixences de la Comissió Europea.
Per tant, doncs, si el català augmentés el seu estatus i passés a ser oficial, qualsevol eurodiputat podria expressar-se en català sense problemes. I, a banda, els ciutadans que estan en contacte amb les institucions europees (per exemple, per sol·licitar subvencions) també tindrien el dret de fer servir la llengua catalana.
Una reivindicació històrica
Francesc Xavier Vila, secretari de Política Lingüística considera que som davant d’una situació històrica perquè, tal com ha dit a TV3, «des que les corones d’Aragó i de Castella es van unir, els ciutadans no s’havien pogut adreçar amb la seva llengua pròpia a les institucions de màxim nivell governamental. Aconseguir l’oficialitat, doncs, seria una fita de primer ordre«.
Però l’augment de rang del català no només tindria caràcter simbòlic, sinó que també podria generar beneficis molt concrets per a diversos col·lectius. Per exemple, els traductors i intèrprets que dominessin el català veurien com les seves possibilitats laborals s’ampliarien. I el mateix succeiria amb les persones que aspiressin a treballar d’eurofuncionaris a la Unió Europea, ja que, al seu currículum, podrien incloure el català com a llengua comunitària.
Els beneficis d’un canvi d’estatus
Altres avantatges tindrien relació amb aspectes com l’etiquetatge, ja que, tal com comenta Francesc Xavier Vila, «les multinacionals es podrien veure impel·lides a etiquetar en català si la llengua fos oficial». La normativa europea d’etiquetatge, recordem-ho, obliga que els productes incloguin una o més llengües d’entre les oficials de la Unió Europea.
Vila també creu que l’oficialitat del català permetria estalviar diners a les institucions catalanes, ja que, ara mateix, aquestes han de sufragar de la seva butxaca les traduccions en els àmbits en els quals vulguin ser presents. «El català és una cultura de peatge», diu Vila, «perquè les altres llengües (les oficials) paguen aquestes despeses a través dels impostos dels ciutadans. En canvi, nosaltres, hem de pagar un extra. Si fóssim una llengua oficial tot sortiria del paquet comú».
Més prestigi per aturar la regressió de l’ús social del català
Teresa Cabré, presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans, creu que, més enllà dels avantatges puntuals que comportaria l’oficialitat (per exemple, es podrien demanar més subvencions per a la protecció de la llengua) hi ha un factor que no s’ha de menystenir: si el català fos oficial, ha dit a TV3, el seu prestigi augmentaria. «Que et reconeguin des de fora dona més valor a la llengua en si. Per tant, els parlants valorarien més el català».
Aquest factor és especialment important en un moment com l’actual, en què l’ús social del català ha davallat ostensiblement els últims anys, sobretot entre els joves. L’oficialitat, a més, també incrementaria el prestigi del català a les zones on està més minoritzat, com ara la Catalunya Nord o la Franja.
Reacció en cascada?
Si sumem tots els territoris de parla catalana, avui el català el parlen més de 10 milions de persones. Amb aquestes xifres a la mà, els experts consideren que una hipotètica oficialitat del català no generaria cap cascada de reivindicacions per part d’altres llengües no oficials que, suposadament, també voldrien canviar d’estatus.
D’una banda, perquè el pes demogràfic del català és enormement superior. I de l’altra, perquè la major part d’aquestes llengües, com per exemple, el bretó, a França, ni tan sols tenen estatus d’oficialitat als seus països, cosa que no és el cas del català.