Coneixem la Diana, amb només té tres setmanes de vida. Ella encara no ho sap, però ha nascut en una família excepcional. La seva mare, l’Amèlia, i el seu pare, el Leo, són trans: això vol dir que en el passat, tots dos van canviar de sexe.
En realitat, biològicament -si no hi hagués hagut cap problema de fertilitat- tots dos podrien haver tingut fills, però els anys d’hormonació per fer el trànsit i l’edat els va anar en contra.
Quan els van donar els resultats de l’estudi, «va resultar que estava fotut. La meva reserva ovàrica era molt petita, tenia un ovari molt petit… o sigui, un desastre. I l’Amèlia també tenia una producció petita d’esperma. Era inviable fer-ho per inseminació o pel coit sexual», explica Leo Salas, home trans i pare de la Diana.
L’alternativa era fer una fecundació in vitro amb els òvuls d’ell i l’esperma d’ella. Les tècniques de reproducció assistida es van incloure inicialment dins la sanitat pública per a parelles heterosexuals amb problemes de fertilitat.
La primera llei espanyola és del 1988, però a mesura que han avançat les tècniques i l’entorn social, s’han anat actualitzant i ampliant els supòsits: a les dones soles, lesbianes i finalment a les persones trans.
El primer que van haver de fer és deixar-se d’hormonar (perquè és la recomanació actual), i això per a una persona trans no sempre és fàcil, especialment per a les dones trans. La testosterona fa canviar el cos molt de pressa.
Com recorda el Leo, «al Raval, en un entorn on la miraven malament, on havien agredit altres persones, ens causava molta inseguretat. En canvi, jo porto dos anys o tres sense hormonar-me, surto al carrer i ningú no em mira estrany.»
A Amèlia Barrios, dona trans i mare de la Diana, els canvis no la feien sentir gens a gust:
«Però també va ser un període de reflexió perquè la societat et diu: ‘ser trans està malament, us esteu equivocant, no és natural’. I per a mi va ser replantejar-me les coses. Va fer adonar-me que sí, soc trans, que m’agrada com soc i que no ho puc canviar. En realitat, no és una tria, per mi.»
El tractament el van fer a la Unitat de Fertilitat de la Fundació Puigvert–Hospital de Sant Pau. Un servei en què històricament només tractaven dones i que s’ha hagut de transformar.
Han format el personal en aquesta realitat perquè sàpiguen com tractar-los i també han adaptat alguns espais perquè ningú se senti incòmode: tant els homes trans com les dones que es troben un senyor amb barba que es tracta del mateix que elles.
El Leo explica la inesperada situació amb què es poden trobar si no ho saben: «Sr. Leo, obro les cames i el que veuen és una vulva. I tornem a això de: ‘És home, però aquí tots els documents són Sra. embarassada, embarassada…'»
Estan en procés de canviar tots els formularis a un llenguatge inclusiu -fins ara estaven tots escrits en femení- però hi ha coses que el sistema informàtic encara no permet.
«El sistema d’informació, d’arxius, de documentació, tot era per a dones. I ara encara ens trobem a vegades que el nom de la persona no està canviat i tu t’has d’adreçar a la persona amb un nom diferent del que surt a la història clínica i això pot ser complex perquè a vegades el sistema informàtic no t’ho permet fer», es lamenta Sofia Gaggiotti Marre, ginecòloga de l’Hospital de Sant Pau.
A poc a poc es van actualitzant i alhora també recollint dades per anar generant evidència de com es desenvolupen els embarassos en persones trans.
«Si han deixat el tractament, si no han deixat el tractament, i a més a més han fet el tractament d’estimulació ovàrica. Encara tenim molt poca informació, encara tenim molts interrogants», explica la cap de Medicina Reproductiva de la Fundació Puigvert-Hospital de Sant Pau, Ana Polo Ramos.
L’embaràs del Leo
Contra tot pronòstic, perquè només van poder fecundar un únic òvul, el Leo es va quedar embarassat. Era el moment de donar la notícia a la feina.
«A la meva feina ningú sabia que era trans, o mai no me n’havien parlat. I els vaig dir: ‘Tindré un nadó’, i em van dir: ‘De quant estàs embarassada?» En aquesta ocasió, l’Amèlia esclata a riure.
Però la realitat és que ha passat anys molt difícils, «foscos». Especialment quan va començar a fer el trànsit. Una dona quan comença a hormonar-se de seguida li arriben els canvis, però per a un home tot és molt més lent, i això l’ha portat a viure situacions violentes i de discriminació.
Ser un home trans, a simple vista, passa més desapercebut, assegura el Leo:
«L’embaràs no el vaig viure tan difícil, perquè sortia al carrer i semblava un senyor cerveser. Com que estava grassonet no es notava. Pujava al metro, amb la panxota, els peus inflats i la gent no em deixava lloc perquè deien: aquest grassonet… El que feia por era exposar-me a situacions de violència. No ho puc dir, que estic embarassat, perquè no sé a qui ho puc dir. Potser ho dic a algú que no ho entén, o potser algú se’n mofa o m’agredeixen.»
El moment del part
I va arribar el dia del part. El Leo explica amb el seu característic humor com es va adonar que fins llavors -durant tot el procés de fertilitat- el personal estava al cas de qui eren i com s’havien d’adreçar a ells. Perquè en arribar a la sala de parts, la infermera que els va rebre no devia saber que arribaria un home a parir.
«Llavors em pugen i el portalliteres en diu: ‘Aquí deixo els documents, on el poso?’ I una infermera: ‘No, no, no, no, ja et dic jo que ell no és d’aquest pis.’ Així, amb una cara blanca. I jo em giro i li dic: ‘Aquí es ve a parir?’ I diu: ‘Sí.’ ‘Doncs he vingut a parir'», recorda el Leo.
Estan acostumats a viure situacions així, i quan no hi ha mala intenció al darrere, no els sap greu. El que els preocupa ara és el que pugui viure la Diana pel fet de tenir uns pares trans.
«Dos germans meus m’han dit: ‘Tu no t’adones del mal que estàs fent al teu bebè? Això vostre no és una família.»
«A mi em fa molta por que visquem alguna cosa violenta o el que li puguin dir a l’escola. Nosaltres no estem fent res de dolent, al contrari, estem cuidant una nena molt bonica que es diu Diana. Ella, el que vol és amor, afecte, seguretat… i això l’hi estem donant. I crec que som bons pares en aquest sentit, no?», diu la Diana.
Tots dos es miren, riuen i el Leo conclou: «Anem fent. No som perfectes, però bé…». Precisament, aquest any, La Marató està dedicada a la salut sexual i reproductiva.